EL TURISME I L'OPTIMISME

El turisme és, en essència, una expressió de la llibertat humana. Viatjar és decidir, descobrir, compartir. És una de les manifestacions més espontànies del progrés: només les societats que han superat certes necessitats bàsiques es poden permetre l’experiència del viatge. I avui, tot i les tensions globals, el turisme torna a créixer amb força. Per què? Perquè el desig de conèixer, gaudir i connectar és intrínsecament humà.

Des del turisme massiu de postguerra fins al turisme de nínxol i digitalitzat d’avui, el sector ha evolucionat a una velocitat vertiginosa. Hem passat del “sol i platja” als viatges a mida i l’especialització, de la foto al mirador al relat compartit en temps real. Les tendències apunten a un turisme més conscient, tecnificat i divers, però sempre viu i en constant adaptació.

És cert que el turisme comporta reptes. L’accés a l’habitatge, la gestió de la capacitat de càrrega dels espais i la ciutat, la creixent turismofòbia, la pressió ambiental o la manca de mà d’obra són qüestions que preocupen. No són, però, exclusives del turisme: són reptes de les societats actuals; obertes, connectades i en transformació. El debat no és si volem o no turisme, sinó quin model volem i com el gestionem. El debat passa per determinar quina és la dimensió turística, sense eufemismes, que garanteixi el dret dels visitants a gaudir-ne, sense comprometre negativament la qualitat de vida dels residents.

Enfocar el turisme de ‘qualitat’ només cap a perfils amb alt poder adquisitiu, pel simple fet de tenir-lo, és un plantejament que genera desigualtat de partida. Alhora, una estratègia turística extremadament competitiva i expansiva genera un balanç negatiu d’externalitats per la població local, ja que no reflecteix el cost real de l’impacte dels visitants. El gran repte del turisme sempre ha estat l’equilibri entre l’oferta, estàtica i basada en immobilitzat i recursos humans, amb la demanda, sensible a una gran diversitat de factors i marcadament estacional.

Cal, també, rebutjar la falsa dicotomia entre turisme i habitatge. Quan hi ha planificació, inversió i governança, la convivència és no només possible, sinó enriquidora. El turisme genera ocupació, impulsa serveis, atrau inversions i dota de sentit infraestructures que també beneficien la població resident. És una eina per fixar població i donar futur als territoris, si es gestiona amb coneixement tangible i amb visió estratègica.

Per aquest motiu, el turisme és un recurs optimista, positiu i de creixement, sempre que hi hagi una gestió integral que aporti valor i que incorpori a tots els agents, fugint de debats ideològics i d’altres condicionants merament subjectius. El turisme és i serà positiu si la societat en el seu conjunt troba l’espai de diàleg per tal de construir consensos, en un món sorollós i polaritzat.

Vivim en una societat hedonista, multicultural i curiosa. I això no canviarà. La tecnologia està accelerant aquest desig de mobilitat, fent-lo més accessible i més eficient. La digitalització, el big data i la intel·ligència artificial no només transformen la manera com viatgem, sinó també com planifiquem, com invertim i com prenem decisions. La clau del futur passa per aquí: objectivar el debat i cohesionar els agents. També passa per evitar la trampa malthusiana en un sector que ha invertit intensament els darrers anys, assolint una desestacionalització progressiva i una distribució més regular de la demanda que, no obstant això, mostra senyals de fatiga per la concentració en determinats moments de l’any.

Les projeccions més realistes segueixen dibuixant escenaris on el creixement del desig de viatjar i la mobilitat de diferents capes de la societat (jubilats, estudiants, professionals liberals, etc.) continuarà fluint per les diferents regions turístiques del món, especialment Europa. I és en aquest marc on també destaquen Catalunya, Barcelona i la Costa Brava, que no deixen de guanyar tracció any rere any. Això no farà més que continuar generant oportunitats, però alhora posant a prova la capacitat d’entesa de la població, les administracions, els treballadors i les empreses, així com també del medi natural i urbà.

L’optimisme no és ingenuïtat. És una actitud responsable davant del futur. I el futur del turisme passa per la gestió basada en dades, pel diàleg públic-privat i per una visió compartida. El turisme és una força imparable. I ben gestionat, és —i seguirà sent— una font de prosperitat, cohesió i benestar. El turisme no desapareixerà. Però la seva qualitat no la determinarà qui viatja, sinó com l’acollim.