L'EMPORDÀ, UN TERRITORI CULTURAL FRAGMENTAT QUE NECESSITA ARTICULAR-SE

El Baix Empordà és una comarca culturalment rica, diversa i amb una identitat pròpia molt marcada. És un territori on conflueixen diferents maneres d’entendre la cultura: des d’una visió que veu la cultura al servei de la promoció econòmica i l’atracció turística, fins a una concepció més essencial, arrelada en la creació, el pensament crític i el desenvolupament artístic i creatiu. També hi conviu una cultura popular i tradicional amb un fort teixit associatiu, però amb una implantació desigual segons els municipis. Tot i aquestes fortaleses, el Baix Empordà pateix una manca de cohesió i una fragmentació que impedeix que el seu ecosistema cultural assoleixi el potencial que podria tenir.

L’esclat del turisme com a motor econòmic ha fet que alguns ajuntaments derivin part dels pressupostos destinats a l’estratègia cultural cap a la promoció econòmica. En aquest context, la cultura ha esdevingut una eina per atraure visitants, consumidors i clients, sovint amb programacions pensades més per a l’exterior que per a la gent que hi viu tot l’any. En l’àmbit de la promoció cultural privada, festivals de primer nivell com el Cap Roig, la Porta Ferrada, però també festivals de cicle, o esdeveniments multitudinaris com la Santa o el White Summer, responen a aquesta lògica. Són cites positives, necessàries, de gran èxit, i generadores de gran impacte econòmic.

Aquest model prioritza el públic i la dimensió econòmica de la cultura i sovint, deixa en un segon pla una altra dimensió: la que construeix relat de poble o de (com els hi agrada dir a alguns) de territori. En definitiva, es potencia un “turisme cultural” que en realitat és més aviat turisme de calma, de paisatge d’oci i de gastronomia, amb la cultura com un complement més de l’experiència. No ho dic, en cap cas, amb ànim crític, ans al contrari.

El teixit cultural: fortaleses i febleses

A l’altra banda de la balança, l’associacionisme és un dels grans motors culturals, amb exemples notables com el de la Bisbal, que disposa d’un ecosistema d’entitats envejable i actiu. A Palafrugell, trobem el Carroussel Costa Brava, una festa d’interès nacional, els carnavals de diversos pobles, que són també espais d’inclusió, identitat, cohesió i teixit associatiu.

El patrimoni també és un actiu cultural important. El Baix Empordà compta amb una riquesa patrimonial innegable: des de jaciments arqueològics i pobles medievals fins a l’arquitectura colonial i indiana de Begur, les mostres modernistes de Palafrugell o el llegat arquitectònic de S’Agaró. Espais com el Museu del Suro de Palafrugell, el Terracotta de la Bisbal o el Palau Solterra, a Torroella són exemples de centres culturals i de divulgació, de gran valor, i això, per no parlar del paisatge i el seu valor patrimonial i de configuració de relat i identitat o del planter d’artistes, músics o escriptors.

No es pot parlar de cultura total si no es parla de gastronomia i no podem parlar de gastronomia si no ens referim a la terra, al sector primari, al bestiar, als camps, les granges o la pesca. Malgrat ser un sector que ha perdut pes en l’economia, la qualitat del producte de proximitat funciona com a revulsiu de zones com els arrossars de Pals, l’economia del mar a Palamós, l’oli o el vi i tants d’altres… En aquests àmbits s’ha apostat per la qualitat, fent de la gastronomia una expressió cultural per dret propi. Campanyes com la cuina de l’arròs, a Pals, la gamba de Palamós, la Garoinada a Palafrugell, el Peix de roca, a Begur, o la poma de Torroella són un clar exemple d’atracció de visitants, però també de configuració de paisatges i de manera de ser.

I no voldria acabar aquesta primera part de diagnosi sense referir-me als equipaments culturals del Baix Empordà, que també reflecteixen aquesta diversitat. Alguns són referents, com el Teatre Auditori Espai Ter, modèlic tant en programació com en la seva arquitectura al servei de la música. D’altres, com el Teatre Mundial de la Bisbal, han tingut una trajectòria intermitent, mentre que el Teatre La Gorga de Palamós acull una residència artística de la companyia de dansa CobosMika. Però altres espais, com el Teatre Municipal de Palafrugell o el Narcís Masferrer de Sant Feliu de Guíxols, tenen programacions millorables i una incidència cultural i impacte social limitats.

El Thyssen, la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs o iniciatives que freguen l’activisme cultural com les llibreries Cucut de Torroella, la Singlantana a la Bisbal, la No llegiu de Palafrugell o Finestres, de Palamós demostren que hi ha una base cultural potent.

I finalment, també els mitjans de comunicació, que formen part indestriable d’un ecosistema cultural vivim menys cohesionats del que seria aconsellable. Algun exemples notables els trobem amb la Revista del Baix Empordà, Televisió Costa Brava, Ràdio Capital o d’altres emissores municipals de ràdio que han viscut moments de molta rellevància social i ara viuen el dia a dia amb nombroses dificultats, sense esmentar espais desapareguts com la Proa. Diaris i revistes són també creadors de referents que ens han definit com a poble.

Necessitem una estratègia compartida

Davant d’aquesta radiografia, queda clar que el repte no és la manca, varietat o intenció de l’oferta de cultura, sinó poca o nul·la coordinació i articulació d’aquest ecosistema. El Baix Empordà té una identitat cultural pròpia, vinculada a la terra, al vent, al mar i a la seva posició geogràfica entre Barcelona i França i aquesta identitat es pot enfortir i servir a la construcció d’un espai de convivència, pensament, cohesió, integració i, perquè no, creació de negoci, gràcies a la cultura.

Però cal que totes aquestes, empreses, entitats, productors, equipaments, institucions i administracions i agents de tot tipus es parlin, es coneguin i prenguin consciència del que fa el veí, sigui un gran festival o una associació de carrossaires. Un espai on es puguin generar estratègies comunes per posar en valor la cultura empordanesa, connectar festivals amb el teixit local, donar suport als creadors del territori i garantir que els grans equipaments culturals treballin no només per la seva població, sinó per tot el conjunt de la comarca.

Aquesta articulació també hauria de permetre que les campanyes gastronòmiques dialoguin amb el món cultural, que els promotors privats assumeixin una responsabilitat més gran en l’activació cultural durant tot l’any i que els mitjans de comunicació puguin tenir un rol actiu en la construcció, difusió i promoció de la nostra singularitat.

En definitiva, la revolució digital del S.XXI i l’accés a tot tipus de continguts, experiències, expressions culturals, lingüístiques, creatives, etc… requereixen una resposta que articuli, expliqui i potenciï el qui som, i el perquè som d’una manera que tan atrau. La cultura no pot ser només un reclam turístic; ha de ser una eina de construcció col·lectiva, un motor de diàleg i un reflex de la identitat d’un territori que té molt a dir i molt a oferir. Ara cal que algú prengui la iniciativa que ho faci possible.