MENYS TURISTES, MÉS TERRITORI

I si el veritable èxit turístic de la Costa Brava fos, precisament, tenir menys visitants i turistes? La pregunta pot semblar incòmoda, fins i tot contradictòria en un territori que viu en bona part d’aquesta activitat. Però és una reflexió que ja no podem ajornar si volem preservar allò que ens fa únics i garantir un futur habitable per a les generacions que vindran.

Durant anys hem mesurat el progrés amb xifres quantitatives: arribades, pernoctacions, trànsit de vehicles, número de vianants, volum de consum;  hem celebrat rècords com si fossin sinònim inequívoc de prosperitat. Però avui sabem que créixer sense límits té costos evidents: pressió sobre el litoral, dificultats creixents d’accés a l’habitatge, saturació d’espais públics i espais naturals i una percepció cada cop més estesa de pèrdua d’identitat. El risc ja no és teòric, és tangible i quotidià.

Potser ha arribat el moment de canviar el criteri de quantitatiu a qualitatiu. No es tracta de quants visitants podem acollir, sinó de quin tipus de visitant volem i quin impacte estem disposats a assumir. No es tracta de competir per volum, sinó per valor. I això implica prendre decisions valentes, fins i tot impopulars a curt termini, però imprescindibles en el mig-llarg termini. La Costa Brava no pot ser un parc temàtic més del Mediterrani. És un territori viu, amb veïns, amb història, amb tensions, amb una manera de fer pròpia. El turisme ha de ser compatible amb aquesta realitat, no pot passar-hi per sobre ni desdibuixar-la. Per això cal repensar el model des de la base, sense apriorismes i amb una mirada honesta.

Molt possiblement cal limitar la capacitat en determinats espais sensibles, regular amb fermesa els allotjaments turístics des de la mirada local i apostar decididament per experiències que aportin valor cultural, ambiental i social. Parlem de turisme actiu, de patrimoni, de gastronomia arrelada i de paisatge viscut amb respecte des de l’esport o la salut. No és una qüestió ideològica, és una qüestió de supervivència territorial. També cal assumir que no tot s’hi val. No qualsevol inversió és positiva pel sol fet de generar activitat. Hem de ser exigents amb els projectes que volem al nostre territori, prioritzant aquells que generin retorn real i que s’integrin en el nostre entorn. Qualitat per davant de quantitat. Arrelament per davant d’oportunisme.

Aquesta mirada implica, igualment, un canvi profund en la comunicació. Durant massa temps hem venut una imatge de consum ràpid: sol, platja i immediatesa. Però la Costa Brava és molt més que això. És paisatge, és cultura, és silenci, és temps. Són camins de ronda a primera hora del matí, és comerç local, és vida quotidiana. Potser hem de començar a explicar-nos millor i, sobretot, a atreure un visitant que valori exactament això. La tecnologia, en aquest context, pot ser una aliada poderosa. No per atraure més gent indiscriminadament, sinó per gestionar millor els fluxos, anticipar saturacions i oferir alternatives en temps real. El futur no passa per créixer sense control, sinó per governar amb intel·ligència i dades.

I, sobretot, cal escoltar la gent que hi viu. Massa sovint el relat turístic s’ha construït sense tenir en compte la veu dels residents. Si volem un model sostenible, aquesta veu ha de ser central, activa i escoltada. Perquè el veritable indicador d’èxit no és només la satisfacció del visitant, sinó també la qualitat de vida de qui hi viu tot l’any.

Aquesta opinió no pretén oferir respostes tancades, sinó participar d’un debat que ja existeix. La Costa Brava es troba en un punt d’inflexió històric. Podem continuar creixent com fins ara, o podem atrevir-nos a fer un pas diferent, més conscient i alhora més responsable. En aquest camí també caldrà assumir contradiccions i gestionar tensions. No hi ha solucions màgiques ni consensos absoluts, però hi ha una certesa: no fer res ja no és una opció viable. Governar el turisme vol dir, també, posar límits, prioritzar i decidir quin model de territori volem ser.

A més, aquest debat no és exclusiu de la Costa Brava. Altres destinacions del Mediterrani ja han iniciat processos similars, amb encerts i errors. Aprendre d’aquestes experiències ens pot ajudar a avançar amb més criteri, però sense perdre la nostra especificitat. Cada territori té els seus límits, però també les seves oportunitats. Pot ser més incòmode. Pot ser més arriscat. Però, sens dubte, més honest amb el nostre territori i amb el futur que volem construir.