“Jo no faig turisme: jo viatjo”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase? I quantes vegades l’hem dita, o ens l’hem dita mentalment a nosaltres mateixos? Com si realment ens volguéssim creure que amb els set dies escassos (i això, amb sort) que passarem en aquella ciutat o aquell país ens hi poguéssim integrar.

Una altra: “No, no, no hem anat amb cap viatge organitzat: ens ho hem buscat tot nosaltres mateixos per poder conèixer el país de veritat i no anar com un ramat de xais allà on ens porti el guia”. Això sí: hem revisat tot Instagram buscant “els llocs que no et pots perdre” per repetir-hi la foto que hem vist mil vegades, i hem rastrejat amb Google els “racons secrets” de la nostra destinació pensant que serem els únics que ho haurem fet. Il·lusos!
I qui no ha arrufat el nas quan ha vist la cua per embarcar a l’avió, o l’aglomeració de persones esperant a l’andana del tren, i ha pensat “és que ara qualsevol pot viatjar”, com si nosaltres no forméssim part d’aquesta multitud que busca el bitllet més econòmic per fer-ho?

Fer turisme, ser un turista, sembla que està mal vist. Però, desenganyem-nos: és el que som. En un món globalitzat, no hi ha espai per a nous Polos, Simbads, Egèries, Livingstones, Earharts, Cooks, Gellhorns, Sheldons, Stanhopes, Montagus, Stanleys o Beys. Somniem en ser com Percival Harrison Fawcett (l’explorador britànic en el que es va inspirar Steven Spielberg per crear a Indiana Jones), però preferim anar a un McDonald’s abans que “arriscar-nos” a entrar en un restaurant local on no sabem què ens serviran. Esperem el temps que faci falta per poder fer “la” foto sense que es vegi que el lloc està a petar de gent que, com nosaltres, espera el moment adequat perquè sembli que estan sols.

I, què voleu que us digui: no està tan malament, això de fer turisme. Perquè són pocs els que es poden permetre el luxe de dedicar uns quants mesos seguits a viatjar, i encara són menys els valents que decideixen deixar-ho tot per anar-se’n a voltar món. I poder fer escapades de dos, o tres, o quatre, o cinc dies a qualsevol ciutat d’Europa, o al Marroc, o a Tunísia, o al poble de muntanya que tenim a dues hores en cotxe, és una meravella. Encara que ens hi trobem a milers de persones que han decidit fer el mateix que nosaltres. Encara que no ens atrevim a tastar res de la gastronomia local (tot i que sigui una pena no fer-ho). Encara que necessitem un guia perquè ens expliqui les coses i ens tradueixi les cartes dels restaurants. És igual si anem en grup i a toc de xiulet, o si anem perduts i pel nostre compte. Tant li fot si vas a milers de quilòmetres de casa teva o a la ciutat del costat. Viatjar, fer turisme, ser un turista del segle XXI, obre la ment. Per poca curiositat que tinguis, et fa entendre altres maneres de ser i de fer. Fer turisme ens connecta -o hauria de fer-ho- amb la humanitat. I no, tampoc cal que ens enganyem: si ets imbècil, seguiràs essent-ho per molt que viatgis. Però si no ho ets, turisteja tant com puguis: et canviarà la vida, i potser també la dels que t’envolten.

Anna Estartús

Periodista

Responsable de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Altres articles que et poden interessar

Juliol 2023

Soc un turista

Dr. Joaquim Majó

Llegir més

Setembre 2024

EL VIATGE QUE TRANSFORMA

Silvia Aulet Serrallonga

Llegir més