“Jo no faig turisme: jo viatjo”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase? I quantes vegades l’hem dita, o ens l’hem dita mentalment a nosaltres mateixos? Com si realment ens volguéssim creure que amb els set dies escassos (i això, amb sort) que passarem en aquella ciutat o aquell país ens hi poguéssim integrar.
Una altra: “No, no, no hem anat amb cap viatge organitzat: ens ho hem buscat tot nosaltres mateixos per poder conèixer el país de veritat i no anar com un ramat de xais allà on ens porti el guia”. Això sí: hem revisat tot Instagram buscant “els llocs que no et pots perdre” per repetir-hi la foto que hem vist mil vegades, i hem rastrejat amb Google els “racons secrets” de la nostra destinació pensant que serem els únics que ho haurem fet. Il·lusos!
I qui no ha arrufat el nas quan ha vist la cua per embarcar a l’avió, o l’aglomeració de persones esperant a l’andana del tren, i ha pensat “és que ara qualsevol pot viatjar”, com si nosaltres no forméssim part d’aquesta multitud que busca el bitllet més econòmic per fer-ho?
Fer turisme, ser un turista, sembla que està mal vist. Però, desenganyem-nos: és el que som. En un món globalitzat, no hi ha espai per a nous Polos, Simbads, Egèries, Livingstones, Earharts, Cooks, Gellhorns, Sheldons, Stanhopes, Montagus, Stanleys o Beys. Somniem en ser com Percival Harrison Fawcett (l’explorador britànic en el que es va inspirar Steven Spielberg per crear a Indiana Jones), però preferim anar a un McDonald’s abans que “arriscar-nos” a entrar en un restaurant local on no sabem què ens serviran. Esperem el temps que faci falta per poder fer “la” foto sense que es vegi que el lloc està a petar de gent que, com nosaltres, espera el moment adequat perquè sembli que estan sols.
I, què voleu que us digui: no està tan malament, això de fer turisme. Perquè són pocs els que es poden permetre el luxe de dedicar uns quants mesos seguits a viatjar, i encara són menys els valents que decideixen deixar-ho tot per anar-se’n a voltar món. I poder fer escapades de dos, o tres, o quatre, o cinc dies a qualsevol ciutat d’Europa, o al Marroc, o a Tunísia, o al poble de muntanya que tenim a dues hores en cotxe, és una meravella. Encara que ens hi trobem a milers de persones que han decidit fer el mateix que nosaltres. Encara que no ens atrevim a tastar res de la gastronomia local (tot i que sigui una pena no fer-ho). Encara que necessitem un guia perquè ens expliqui les coses i ens tradueixi les cartes dels restaurants. És igual si anem en grup i a toc de xiulet, o si anem perduts i pel nostre compte. Tant li fot si vas a milers de quilòmetres de casa teva o a la ciutat del costat. Viatjar, fer turisme, ser un turista del segle XXI, obre la ment. Per poca curiositat que tinguis, et fa entendre altres maneres de ser i de fer. Fer turisme ens connecta -o hauria de fer-ho- amb la humanitat. I no, tampoc cal que ens enganyem: si ets imbècil, seguiràs essent-ho per molt que viatgis. Però si no ho ets, turisteja tant com puguis: et canviarà la vida, i potser també la dels que t’envolten.

Anna Estartús
Periodista
Responsable de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya