La proliferació de segones residències al nostre litoral és la conseqüència de la millora econòmica d’una part de la població.

Les segones residències de la costa catalana avui es poden xifrar en més de 650.000 habitatges, que es fan servir de mitjana un reduït nombre de dies a l’any. Pràcticament des dels seus inicis han estat una font de conflictes de caràcter urbanístic, a voltes greus, que tendiran a agreujar-se en un futur donada la creixent demanda, que de ben segur es dispararà l’any vinent amb l’entrada en vigor de la moneda única, l’euro. Aquesta situació farà que, previsiblement, molts ciutadans europeus de la tercera edat i notable poder adquisitiu prenguin la decisió de residir a la costa mediterrània, atrets per la climatologia i els preus. En l’actualitat, un terç de les segones residències a Catalunya ja les ocupen ciutadans de la zona euro, i tot fa pensar que aquesta xifra es doblarà en una sola dècada.

Podem estimar que el mercat de segona mà serà molt important en les transaccions immobiliàries, però caldria ser previsors per planificar adequadament i evitar les tensions que genera l’especulació, especialment quan hi ha una manca de sòl protegit i es percep un clar rebuig al creixement urbanístic per part d’una part de la societat local.

Tot i que hem millorat en el camp de la regulació urbanística amb els plans generals que han entrat en vigor els darrers vint anys, hi ha encara una greu mancança de planificació general, la qual cosa genera excessius problemes.

Malgrat l’aprovació per part del Parlament del Pla Director Territorial de Catalunya, no hem estat capaços de desenvolupar uns Plans Generals Territorials d’Ordenació Urbanística que defineixin clarament cap a quin model urbanístic hem d’anar, per evitar que la possible manca de segones residències a la costa, produïda per l’augment de demanda, traslladi la pressió (i l’especulació) cap als pobles d’interior, del rerepaís, aprofitant que una gran part es regeixen, urbanísticament parlant, només per normes subsidiàries.

Les expectatives dels nous habitants d’aquest territori requeriran una adequació de les condicions urbanístiques per generar una còmoda relació entre les persones i el medi natural, afavorint una millor qualitat de vida, una menor densitat poblacional, així com la preservació d’entorns, costums i models de vida.

Mitjançant aquestes noves planificacions urbanístiques, hem de ser capaços d’oferir una millor qualitat de vida a aquests nous residents, fugint de valors caducs i artificials, com són la majoria dels que oferim actualment, amb honroses excepcions, i facilitant un model de vida quotidiana que generi una identitat pròpia, compatible amb el fet que les noves generacions gaudeixin d’una gran mobilitat, tant per motius personals com professionals.

Aquest criteri s’està imposant a molts països de la Mediterrània i també al País Valencià i Mallorca, intentant que, sobretot, les primeres residències tendeixin a la recuperació dels nuclis antics, tot adaptant-los als nous models de comoditat i convivència.

És probable que, facilitant la intercomunicació entre nuclis urbans de l’interior i la costa, especialment a les comarques de Girona, una part dels propietaris de segones residències al litoral les acabin convertint en la seva primera residència, generant així una important activitat econòmica en els períodes de tardor i d’hivern, dels quals avui estem totalment mancats.

Una activitat econòmica que ajudaria a fer rendibles les activitats econòmiques dels municipis litorals, alhora que oferiria una millor qualitat de vida als nous residents, especialment a aquells de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Totes aquestes reflexions sobre l’acostament rural i urbà provocaran una nova visió social i econòmica que requerirà una progressiva integració dels dos estils de vida, la necessitat d’aproximar els nivells de renda econòmica i un concepte de poble integral amb els mateixos serveis i ús de les noves tecnologies.

Les conseqüències que se’n deriven d’aquest nou concepte de poble-ciutat europeu s’han d’estudiar socialment i políticament per fer possibles aquests Plans Territorials. Pel seu disseny i desenvolupament, cal convidar-hi no només el món econòmic, sinó també el cultural i el mediambiental.

Els Plans Territorials han de preveure i desenvolupar les àrees de serveis generals: mèdics i sanitaris, educatius i culturals, comercials, esportius i lúdics. Els infraestructurals de comunicacions per carretera, ferroviàries i aèries, els equipaments energètics i de serveis de comunicació electrònics, etc.

Els centres culturals, esportius i lúdics haurien de tenir una dimensió comarcal fora dels limitats pressupostos municipals, gestionats pels consells comarcals. Els mitjans de transport i les vies de comunicació han de garantir uns serveis uniformement repartits, facilitant la reducció del transport individual i afavorint el col·lectiu, connectant la xarxa viària amb la ferroviària, especialment amb les estacions de l’AVE, i interconnectant els tres aeroports catalans de Barcelona, Girona i Reus mitjançant les línies de l’AVE.

Totes aquestes consideracions ens porten a superar les ordenacions de caràcter municipal, per ordenar de manera global.

La dinàmica de futur de la Unió Europea assenyala l’arc mediterrani (de Nàpols a Algesires) com una àrea de notable creixement demogràfic, de caràcter multiètnic i multiracial. Una àrea que requerirà més qualitat de vida i de desenvolupament econòmic.

Catalunya, en el centre d’aquest arc, s’ha de dimensionar i projectar en aquest context per a garantir el gaudi social i econòmic de les futures generacions.

Jordi Comas Matamala

Text original de l'autor de l'estiu del 2000

Altres articles que et poden interessar