Fa temps que sabem que l’excessiva dependència del sector serveis ens fa molt vulnerables, que ens cal recuperar la nostra indústria, tornar a conrear els camps i produir els nostres bens i aliments en proximitat. Sabem que el principal valor del turisme és el paisatge i que l’única manera de tenir un paisatge atractiu per al turisme és també l’única manera de resoldre aquests desequilibris: Dotant-lo d’esdeveniments reals i perdurables en el temps. Cal que sigui un paisatge productiu. Ho sabem però… de debò estem fent el que cal per resoldre-ho?

Voldria reflexionar molt breument sobre tres casos que, cadascun a la seva particular manera, demostren que aconseguir-ho és només una qüestió de voluntat. Casos on la cobdícia ha deixat pas a la consciència de la realitat que ens està tocant viure. Una situació terminal de la qual només ens en sortirem si cadascú assumeix la responsabilitat que li pertoca des del lloc on viu.

La Pletera de l’Estartit

El  que ha passat a Torroella de Montgrí-L’Estartit durant els últims 40 anys és meravellós i trist alhora. Trist perquè marca un camí que no sembla que inspiri rèpliques a d’altres espais de diverses escales on caldria arribar a solucions semblants i que avui dia són en un seriós perill de degradació, com la Pineda d’en Gori o l’entorn de Ràdio Liberty, Aigua Xelida o les Alberes, per citar-ne alguns que als darrers mesos han estat notícia, però n’hi ha molts més, desenes de situacions terminals a tot el territori on la continuïtat d’un paisatge productiu està seriosament malmesa. Torroella de Montgrí demostra que una altra Costa Brava és possible i necessària, amb un turisme eco-sostenible i que genera beneficis als empresaris i llocs de treball de qualitat. Tant és així que l’any 2019 el model s’emportava el reconeixement del 14è Fòrum Global d’Assentaments Urbans de l’ONU. La gestió de la reserva marina de les Illes Medes i del massís del Montgrí, la renaturalització de la Pletera i l’estímul d’un sector agrari ben desenvolupat, són el resultat de més de 40 anys d’unitat política i entesa amb el territori, sense que els canvis de color polític a l’ajuntament hagin alterat en cap moment aquesta confluència. Hi ha coses a un municipi que no poden entrar als tempos electorals o a les ideologies d’un partit polític. Una forma de cultura política molt europea però estranya en aquests nostres entorns. Trist, com deia, que no s’escampi l’exemple.

A Blanes, Pinya de Rosa

El jardí botànic de Pinya de Rosa és un altre cas, ben diferent, de com un paisatge productiu es pot obrir camí enmig de la rauxa del totxo desbocat i el turisme depredador de territori durant més de 80 anys. Aquests terrenys els va comprar, l’any 1941, l’enginyer industrial Ferran Rivière de Caralt. Al marge de la seva bellesa natural, allà es conserva una masia d’una estètica noucentista impecable, de llibre, obra de Raimon Duran i Reynals, menystinguda i en perill de degradació durant molts anys. També hi sobreviu un celler i vinyes pròpies, encara per recuperar, i fins i tot es parla de la reintroducció de la ramaderia tal com es practicava a mitjans del segle passat. Tot i que es tracta d’un paratge natural d’interès nacional, és una propietat privada i, per tant, aquí l’entesa entre l’administració i els propietaris és fonamental. Vet aquí una de les claus mestres d’aquest futur sostenible i sostingut que hem d’aconseguir, sí o si, al territori: la col·laboració pública-privada.

D’igual manera que al cas de la Pletera, el Pinya de Rosa que avui coneixem és el producte de molts anys de paciència i de persistència sobre aquesta voluntat d’entesa pública-privada, però també és el mèrit d’una consciència ciutadana que es fa visible a través dels col·lectius ciutadans i les entitats cíviques. Sense ells i la seva pressió sobre polítics i particulars, un munt de paisatges de la Costa Brava serien avui deserts de formigó durant 10 mesos l’any. Aquests col·lectius no són, però, imprescindibles per a què es produeixi el canvi. Vet aquí el tercer model de reflexió que us proposo, on l’única cosa important ha estat el sentit ètic i la responsabilitat de la part privada, els propietaris dels terrenys:

El nou Celler Perelada

…O com un projecte familiar es consolida i s’integra amb les noves realitats del segle XXI, cent anys després (els propietaris van comprar la finca l’any 1923) sense perdre ni un bri del seu propòsit fundacional, que no és altre que el de produir vins de qualitat. Un projecte arquitectònic i paisatgístic madurat durant molts anys, tal com toca al món del vi, en mans d’RCR arquitectes i un munt de professionals, enginyers i industrials bolcats en l’excel·lència i la innovació, amb respecte pel territori i pel patrimoni, des de la recuperació de la granja o la integració dels cellers en un nou edifici que no es veu ni s’endevina, fins a una gestió modèlica dels conreus de vinya o la generació de riquesa al municipi.

Tres casos inspiradors, inserits a contextos i condicionants molt diversos, que conviden a pensar que amb una mica d’imaginació qualsevol realitat es pot revertir, des del compromís amb el que cal fer, cadascú des del lloc on li ha tocat viure i desenvolupar-se professionalment.

Josep Lluís Blàzquez

Historiador de l'Art

Director de "Perspectiva", programa d'arquitectura a Catalunya Ràdio

Altres articles que et poden interessar

Juliol 2023

Soc un turista

Dr. Joaquim Majó

Llegir més

Març 2024

TURISME ALS ARXIUS

Dolors Vidal-Casellas

Llegir més