Amb l’accés de la classe mitjana i treballadora al consum turístic tot comença a discórrer a gran velocitat, ja que des de mitjan segle passat el gaudi de les vacances pagades es converteix en factor fonamental per al seu desenvolupament.

Des de llavors i excepte períodes molt curts i concrets, el turisme continua creixent imparablement convertint-se en una indústria a nivell internacional gràcies a la incorporació d’aquests consumidors, a més del paper inversor i proactiu de molts destins i d’uns transports que fan que tot es torni més pròxim i accessible.

Entre les seves moltes singularitats com a activitat econòmica, s’ha de ressaltar la seva facilitat per a superar processos de crisis de molt diferent naturalesa, per la qual cosa queda demostrada la seva comentada resiliència. Es pot afirmar que el sector turístic és un dels més afectats davant qualsevol alteració de signe negatiu, però paral·lelament, i recuperada “la normalitat”, més i millor s’adapta a aquests (nous) escenaris d’oportunitats.

Quant a les xifres són del tot eloqüents. El PIB turístic de la Unió Europea assoleix el 10% i s’espera que a finals d’aquest any 2023 arribin uns 730 milions de turistes des de l’exterior. En el cas d’Espanya, amb un PIB del 12,6% s’espera arribar als 85 milions de turistes estrangers, la qual cosa converteix al sector en una realitat inqüestionable que mereix la millor de les atencions, ja que com tot desenvolupament, genera factors i escenaris que han de ser més tinguts en compte, per la dimensió aconseguida i la velocitat en els canvis que es van produint.

Són temps on es van imposant cicles de vida cada vegada més curts, el que afavoreix nous mètodes en destí i empreses, però paral·lelament continuen subsistint destins i serveis diria que, vetllats amb la seva particular clientela, sobretot entre uns certs mercats de consumidors que poden mancar dels nivells d’exigència i del poder adquisitiu necessaris. Per tant, es constata l’existència tant de destins i empreses en permanent ebullició com unes altres, que necessiten veritables processos de reconversió i actualització.

Una altra expressió d’aquests (nous) temps socioturístics, és la pertinença a un món on la digitalització no és capaç de definir “la veritat” dels seus destins i interessos. I és que, van sorgint tota una “gamma de veritats” on el seu pur ressò o ressonància degudament validats, es converteixen en el “més fiable jo turístic”. Aquest tsunami comunicacional, ha fet que maneres turístiques unidireccionals hagin passat a millor vida, que apareguin infinitat d’opinions des de tota mena d’agents, clients i interessos, per la qual cosa el control o suposat control sobre empreses i destins es va difuminant, arriba a ser compartit per estranys i diàriament és revisat i qüestionat.

Un altre aspecte a ressaltar, és la perenne feblesa estructural de les institucions turístiques respecte al que representen social, mediambiental i econòmicament parlant. Com tot desenvolupament, l’activitat turística porta amb si una sèrie de factors addicionals que són necessaris emplenar, encara que no aconsegueixin la vistositat de l’element i processos principals.

La seva no visualització possibilita l’aparició d’una certa desídia, desajustaments i que “no s’arribin a donar respostes” amb els serveis disponibles, fent que recaigui la responsabilitat en “tot un turisme” que manca de les eines i polítiques necessàries. Per tant, seria aconsellable que l’aposta turística portés amb si la implicació i cooperació d’altres àrees i processos transversals, alguna cosa que ja es dona, però si pot ser de forma més intensa, amb nova distribució de compromisos i des d’una visió i prioritat realment turístiques. És lògic que el sector condicioni i que sorgeixin noves exigències socisectorials a les quals cal donar resposta. No donar-les, i tirar la culpa a “allò nociu del turisme” és no assumir responsabilitats, alguna cosa que ratlla l’autoengany.

Si s’aprofundeix, es descobreix que la majoria de les opcions polítiques comparteixen la idea de desenvolupar iniciatives basades en l’anomenada “sostenibilitat turística” que, fins avui, ha permès millorar la projecció i comunicació del destí i per un altre, s’ha traduït en una aposta estratègica “a la petita”, perquè existeix la impressió generalitzada que la petitesa en el desenvolupament de l’activitat, ens acosta més a aquesta anhelada sostenibilitat.

Però el que realment ocorre és que el sector es troba en una espiral on aquesta petitesa ha impedit que la seva estructura institucional adquirís la dimensió que li correspon, per la qual cosa sovint i es reitera, s’està veient desbordada per una creixent complexitat, amb diferents fronts oberts i escenaris cada vegada més enrevessats.

Un altre factor de summa importància, són els canvis tan bruscos que s’estan donant en l’activitat turística, on les clàssiques funcions s’estan veient modificades amb el pas del temps. Així serveis molt reconeguts i amb funcions purament fisiològiques, allotjament i manutenció, fan que, sense perdre aquestes funcions, s’estiguin convertint factors d’atracció de primer ordre.

I és que, els no tan nous conceptes de vivències i experiències turístiques fa que, com consumats consumidors, es desitgi aconseguir “l’inoblidable” a través dels serveis que es contracten. Això propicia que uns certs serveis es vagin revaloritzant i aconseguint un nivell de notorietat extraordinaris, la qual cosa permet que l’atracció pels paisatges, tradicions, cultura i activitats recreatives es vegin acompanyades per experiències gastronòmiques i d’allotjament excepcionals. Tot això sense oblidar que el propi i inicial desplaçament tendeixi a convertir-se en una altra vivència digna de ser ressenyada. Amb això, la gamma de motius d’atracció i l’accés a segments molt més concrets i específics es veuran ampliats considerablement, per la qual cosa interna i paral·lelament el nivell d’exigència i competitivitat s’estaran veient engrandits.

I en tot això, Girona com a comunitat i destinació turística i dels serveis, no és cap excepció. Es pot afirmar sense por de cap equivocació que, sent una de les pioneres i de les referències més vàlides del turisme estatal i internacional, continua mantenint un estatus molt reconegut com a destí harmoniós i sostenible.

Però com a tal, ha d’assumir la seva quota de responsabilitat sectorial, on ha de fer compatible el desenvolupament del turisme amb les noves exigències socials, econòmiques i mediambientals. La seva posició de referència l’obliga a autorrevisions permanents i a revisar el seu discurs argumental perquè continuï disposant del plàcet intern i extern.

Una Girona on existeixen realitats obsoletes que necessiten mesures quirúrgiques per a la seva adaptació als nous temps i així dotar-se de millores substancials en la utilització dels seus espais tant públics com privats.

Una Girona que, com en molts altres casos, ha d’estar a l’altura de la seva dimensió sectorial i econòmica i on el compromís institucional turístic hauria d’abastar factors superiors als de la seva mera comunicació i projecció.

Una Girona, en suma, on el seu gran saber fer en moltes de les matèries ocioses, recreatives i dels viatges, farà que continuï sent reconeguda amb admiració i desig de ser visitada amb una certa assiduïtat.

Iñaki Garmendia i Esnal

Exresponsable de promoció i màrqueting turístic del Govern Basc

Altres articles que et poden interessar

Febrer 2023

La persistència del turisme

José A. Donaire

Llegir més

Març 2024

TURISME ALS ARXIUS

Dolors Vidal-Casellas

Llegir més