Barcelona i la Costa Brava

Josep Pla va escriure un deliciós article sobre el mite d’anar a viure a Barcelona. Un mite practicat, assegurava l’escriptor empordanès, per un bon nombre de catalans. El vell mite ha canviat en els darrers cinquanta anys. Ara no és arriscat afirmar que són molts els barcelonins que anirien a viure a la Costa Brava. Ja són un nombre considerable els que han instal·lat la segona residència. Com són molts els que sempre que poden s’hi escapen els caps de setmana, atrets per les platges, els paisatges, la gastronomia, el patrimoni i la gent.

A hores d’ara podem dir sense por d’equivocar-nos que darrere d’aquestes ganes costabravenques dels barcelonins hi ha sobretot el reconeixement d’una realitat extraordinària. La Costa Brava es troba a la part alta del rànquing dels llocs del món on qualsevol persona podria viure o bé passar-hi uns dies d’esbarjo i bon benestar. De fet, la Costa Brava posa en relleu que els catalans tenim la sort de viure en un país dotat d’una diversitat de paisatges i d’atractius de vida formidables.

Els temps han canviat, doncs, la idea d’en Pla. En l’actualitat, la gran majoria de barcelonins i barcelonines anhelen la Costa Brava. De la mateixa manera que desitgem que el conjunt del país és desplegui des de la lògica d’un país globalment harmònic, sostenible, equilibrat i benestant.

De tota manera no tinc clar si tots els barcelonins són conscients de les obligacions que tenim en tant que usuaris i beneficiaris de la Costa Brava. Com tampoc no estic segur que apreciem el paper extraordinari que juga la Costa Brava des del punt de vista econòmic pel conjunt del país. Haver fet del paisatge i el mar i de tot el que hi està associat, com el patrimoni, la gastronomia o la calidesa humana, un actiu de país tan impressionant, és mèrit de la gent que hi viu i s’hi guanya la vida. Com és mereixement dels que hi viviu i treballeu lluitant sense aturador a favor d’un turisme sotmès a una estratègia de màxima qualitat i sostenibilitat.

No crec, llavors, que des d’un punt de vista de la responsabilitat de les autoritats públiques catalanes haguem assumit la dimensió nacional de la Costa Brava. És una font essencial de riquesa i de benestar de la que ens beneficiem tots els catalans. Per tant, tots els catalans, i no cal dir que també els barcelonins, i en el nostre nom, les nostres autoritats, tenim la responsabilitat de posar a disposició de la Costa Brava polítiques i inversions adequades per tal de mantenir els enormes atributs que posseeix. Catalunya és un país petit, i tots els aspectes del país interactuen entre si. Si Barcelona es mira el melic, tot el país se’n ressent.

I és en aquest sentit que tinc la certesa que Barcelona no desplega alguna de les seves dimensions de capitalitat amb prou convicció. Barcelona és la capital de Catalunya. I em sembla evident que les autoritats de la ciutat, especialment durant els darrers anys, han deixat de banda que a més d’una gran ciutat és la capital de Catalunya. Barcelona ha de millorar la seva funció de capital. Ha d’aprendre a conjugar-se com la capital que mira, col·labora i ajuda al país, no només com la ciutat que el gaudeix. Capitalitat significa tenir present el conjunt del país, en l’àmbit turístic, però també l’econòmic i el cultural.

Quan un amic o conegut de qualsevol indret del món arriba a Barcelona i em demana que el passegi per la ciutat sempre el porto, en funció del temps disponible, a algun lloc de la Costa Brava. Sant Feliu de Guíxols, Calella de Palafrugell o Cadaqués sempre impacten. Quan el visitant en lloa el que veu sempre acostumo a dir el mateix: els catalans tenim la sort de viure en una gran metròpoli, plena d’interrelacions que ens donen força econòmica i social i, sobretot, qualitat de vida per a tothom. Ara només cal, doncs, que les autoritats de Barcelona se n’adonin que la ciutat va més enllà del seu entorn urbà més immediat. Els amics forasters solen acabar el viatge dient, m’agradaria venir a viure a Barcelona i m’instal·laria a la Costa Brava.