Soc un turista

Soc un turista. I el que és més important, em sento orgullós!

Ja sé que potser, en aquest moment concret que estem vivint, xoca una mica fer aquesta afirmació d’una manera tan contundent. Però és el que hi ha: m’agrada ser un turista i m’agrada exercir de turista sempre que puc. No me n’amagaré pas.

M’agrada viatjar perquè m’agrada viure experiències. Tant me fa si viatjo per oci o si viatjo per feina. I no, no tinc un prototip de viatge perquè cada viatge és diferent i depèn de molts factors. En alguns casos m’agrada, senzillament, passejar i perdre’m pels carrers de qualsevol ciutat, en d’altres prefereixo buscar el relax i la tranquil·litat d’una bona platja o d’un espai natural; de vegades, el viatge és una simple excusa per compartir temps de qualitat amb la família o amb els amics. En qualsevol cas, és sempre una oportunitat d’aprendre. Així que sí, repeteixo, a mi m’agrada ser un turista.

No hem d’oblidar que la definició de turista que va estandarditzar l’OMT tipifica el turista com qui pernocta fora del seu lloc de residència. A més tipifica el visitant com aquella persona que visita una destinació sense pernoctar-hi, ja sigui com un turista allotjat a una altra destinació, com si fa un desplaçament a una destinació i torna a dormir a casa. En qualsevol cas jo també soc un turista quan vaig a Barcelona a passar un cap de setmana i soc un visitant quan passo la tarda a una localitat de la Costa Brava.

Estic quasi segur que la majoria de persones que llegiran aquestes paraules se sentiran identificades (de fet no conec gaires persones, per no dir cap, que manifestin obertament que no els hi agrada viatjar). I si estem d’acord a dir que a la majoria de nosaltres ens agrada moure’ns, per què últimament es demonitza tant els turistes? No ho som tots o la majoria de nosaltres tan bon punt podem? O és que si som nosaltres els que viatgem no hi comptem com a turistes?

Sovint sentim l’expressió que es necessiten turistes de qualitat. Normalment, aquesta expressió fa referència a la capacitat econòmica dels viatgers i, per tant, a la seva capacitat de despesa. Ens hem de centrar només en aquesta dada? Personalment, penso que seria més important, posats a descartar, començar pel turista incívic, que en realitat no deixen de ser individus que es pensen que perquè estan fora de casa seva tot s’hi val, la qual cosa parla més de la seva persona en concret i no del turista que la majoria portem dins. La màxima de tot turista hauria de ser no fer res que els usos i costums del lloc que visita no ho permetin. Aquesta frontera hauria de ser infranquejable i, per tant, és important deixar-la clara. Respecte, aquesta ha de ser la màxima.

Si deixem això clar, que cal diferenciar entre persones incíviques (que hi ha a tot arreu) i persones respectuoses (la majoria de turistes), identifiquem d’on sorgeix aquest malestar que últimament es va estenent entre les poblacions locals.

Els turistes van a una destinació perquè algú l’ha promoguda amb campanyes publicitàries directes o indirectes. S’allotgen en allotjaments que formen part de l’oferta turística de la destinació, fan activitats que diverses empreses del sector ha preparat, mengen als restaurants, consumeixen tota mena de productes de lleure i oci i busquen la diversió que està a l’abast. En resum, la majoria no fan res que algú de la destinació receptora no hagi previst. Per tant, podem culpar als turistes que pugin el preu dels habitatges per allotjar-se en algun dels apartaments que estan oferts en les plataformes corresponents o hem de buscar responsabilitats més enllà? Això només per posar un exemple molt clar, però podríem parlar de l’encariment dels productes, de la saturació dels transports públics, etc. Amb això vull dir que hem de saber diferenciar les responsabilitats que tenen els turistes de les que té la destinació que els acull. Fa massa temps que la gestió s’ha fet sobre el volum de turistes i potser cal començar a posar l’atenció en altres paràmetres.

En la gestió d’una destinació turística, hi ha cinc actors principals que interaccionen i busquen els seus propis interessos i beneficis, assumint les seves pròpies responsabilitats. Aquests actors són: els turistes, la població local, les empreses turístiques, els touroperadors i el sector públic. L’equilibri entre aquests factors és imprescindible per tal que tothom surti beneficiat.

Els turistes són les persones que viatgen a una destinació per gaudir de les seves atraccions i serveis turístics, les empreses turístiques són les que proporcionen productes per tal que l’experiència sigui factible i positiva, els touroperadors creen llaços entre l’oferta i la demanda i el sector públic ha de regular i gestionar els recursos públics.

I la població local que normalment és la que se sent més afectada? Els habitants locals són un actor essencial en la gestió de la destinació turística, ja que són els que poden sentir que la seva vida quotidiana i benestar es veuen afectats (negativament) pel turisme. La seva perspectiva és important si volem abordar els impactes negatius i promoure un desenvolupament sostenible del turisme. És important que la destinació turística generi beneficis duradors per a la població local. Això pot incloure la creació d’oportunitats econòmiques, el foment de la cultura i tradicions locals, així com la millora de la qualitat de vida per als residents. Per tant, si la població sent que el turisme empitjora la seva qualitat de vida veuran als turistes com a enemics i no com aliats que milloren i enriqueixen (en tots els sentits) el seu món.

L’activitat turística és un fenomen complex que implica múltiples factors interrelacionats que s’han de considerar conjuntament si volem mantenir l’equilibri entre tots els factors que en formen part. La naturalesa de l’activitat turística implica una interacció complexa entre la demanda, l’oferta, l’espai geogràfic i els operadors de mercat. A més a més, en moltes ocasions una destinació turística és una amalgama de diverses destinacions turístiques amb interessos i necessitats contraposades. Aquesta diversitat pot ser el resultat de diferents regions, ciutats, pobles o atraccions dins d’una mateixa destinació que tenen característiques i identitats pròpies.

Davant d’aquesta complexitat calen mesures per gestionar de forma eficient aquestes destinacions. Fins ara hem sabut promocionar-les molt be, però és el moment que sorgeixin organismes de gestió de les destinacions que estabilitzin l’encaix de les 5 forces involucrades citades anteriorment.

Podem estar d’acord que el sector públic (governs locals, regionals i nacionals, administracions públiques de turisme) és el que té la responsabilitat de desenvolupar polítiques, establir regulacions. Però el planejament turístic ha de ser integrat amb totes les forces que formen part del sistema.

Aquí és on el Compromís Nacional per un Turisme Responsable promogut per la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya proposa un full de ruta per abordar el futur del turisme a Catalunya. Un futur de la/les destinació/ns de Catalunya, però també del país on vivim. Però els reptes que s’hi aborden no són fàcils ni simples. Ens trobem en un entorn molt complex on cal mantenir en tot moment una visió global i d’expertesa sobre tots els factors. Necessitem professionals que gestionin, controlin i tinguin una visió transversal d’aquesta qüestió. I els hem format i els estem formant.

No només tinc l’esperança, sinó que estic convençut (i en, i per això treballo des de fa molts anys) que només les persones formades en la disciplina turística, podran afrontar els reptes que es plantegen avui en dia i portar-nos cap a un nou model que tothom se senti integrat. Des de les universitats treballem de ferm, mantenim els nostres estudis en contínua revisió, col·laborem amb el teixit empresarial, participem de la societat en general perquè necessitem que els nostres alumnes surtin preparats i amb capacitat de lidiar amb una professió complexa, tan forta (motor econòmic del nostre país) i tan sensible alhora (tothom es veu amb capacitat d’opinar) com és el turisme. No només treballem amb persones (els que venen i els que ja són de la terra) sinó que a més hem d’aconseguir que se sentin felices i vegin les seves expectatives acomplertes.

Jo hi confio, sé que només amb preparació i respecte podrem mantenir l’equilibri entre tots aquests actors implicats per tal que persones com jo puguem continuar sentint-nos turistes orgullosos de ser-ho. I que a més, com jo faig avui, ho diem en veu alta.