Darrerament he estat testimoni observador del tancament, venda o traspàs de diferents establiments de restauració i d’hoteleria d’aquells “de tota la vida”. Negocis familiars que un dia van ser oberts per dones i homes emprenedors que s’hi van posar al capdavant, la majoria sense cap més bagatge que una fèrria voluntat de treball i una disposició incondicional per oferir un bon servei. Hotels i restaurants on els clients eren acollits amb un tracte obert i afable amarat de la personalitat intransferible dels seus propietaris que, amb els anys, el van convertir en un distintiu del turisme de casa nostra i que mai va ser cap barrera per evolucionar de l’espontaneïtat a la professionalització, sinó tot el contrari.

Haig de confessar que la desaparició d’aquests establiments m’ha entristit profundament i no pas per nostàlgia dels agradables moments que hi hagi pogut viure personalment en el passat ni per les històries extraordinàries que n’hagi sentit explicar. La meva tristesa prové en comprovar que el tancament significa de fet, una renúncia, un llençar per la borda tot l’esforç econòmic que hi han fet les generacions precedents, totes les hores de feina i de preocupacions que s’hi han dedicat, tota l’amabilitat que s’hi ha abocat. Perquè res de tot això no es traspassa amb l’establiment i tot aquest capital ha passat avall, ha esdevingut cendra, com a molt solidificada en patrimoni immobiliari, però sense deixar-hi cap pòsit de valors. I també em sap greu que les generacions actuals no hagin tingut el valor d’acceptar l’herència moral que cada una d’aquestes petites empreses representava, el valor de sostenir el repte que un dia van afrontar els seus pares, avis o besavis.

Podem estar d’acord que el turisme d’avui no és el mateix que van conèixer aquells fundadors. Els temps canvien a gran velocitat. Ara ja no hi ha famílies que vagin als hotels a passar-hi les vacances en un ambient gairebé familiar ni clients que vulguin sentir-se en els restaurants com a convidats en el menjador d’un amfitrió. I si n’hi ha que encara ho volen, fan cua per entrar als selectes establiments amb estrella. Les famílies troben més llibertat i un preu més assequible en qualsevols dels milions d’apartaments que s’han apoderat del paisatge, els viatgers ocasionals prefereixen passar d’un hotel a un altre, d’una ciutat a una altra en una acumulació incessant d’experiències i selfies. La contractació on-line i les facilitats de transport afavoreixen un ventall i una varietat inesgotable d’ofertes, que ara es trien per l’indret, per la ubicació, per la decoració de l’habitació, per una fotografia falsejada de l’entorn o per la competència de preus. I els valors del tracte personal queden reduïts –i sovint manipulats- als comentaris dels usuaris precedents o de l’expert en xarxes i comunicació.

Tampoc els establiments són els mateixos. Molts han estat absorbits per grups hotelers i la gent que hi treballa no té cap altre al·licient que complir amb els estàndards que li han fixat al contracte i rebre’n un salari, de manera que allò que no encaixa en aquests dos paràmetres és, en general, arraconat sense contemplacions, sigui quina sigui la seva escala de servei. El client marxa content o decebut només en la mesura que les seves expectatives encaixin en allò que l’oferta proclamava i els valors de proximitat no hi solen figurar. No entrarem a valorar si aquest sistema és bo o dolent, millor o pitjor. És el que hi ha ara i ens hi adaptem ràpidament. Hoteleres i restauradors no volen perdre oportunitats i els que fem el turista no volem renunciar a les comoditats que els nous temps ens han portat. La pregunta cabdal és, però, si els valors dels pioners són compatibles amb els costums que els avenços socials i tecnològics ens han portat. I la resposta és indubtablement afirmativa. Entre altres raons, perquè, tot i que més escassos i aïllats, encara hi ha establiments que mantenen el tarannà dels fundadors, que són propers al territori i al visitant, que ofereixen un tracte amigable amb indiferència de qui tinguin al davant i que cap d’aquestes virtuts no és un obstacle per a excel·lir en la professionalització ni en l’adaptació a l’evolució del sector.

Per tant, si encara se’n poden trobar, vol dir que tenen raó de ser i que les seves qualitats poden ser inculcades, transmeses i ensenyades de la mateixa manera que poden ser fomentades i sostingudes. I precisament per això, hem de reclamar als formadors i als responsables de les administracions públiques que hi posin tots els recursos necessaris per mantenir-los, per evitar que els descendents dels fundadors emmalalteixin de sordesa, d’amnèsia o de desànim i caiguin en la temptació de l’abandó, de la liquidació, del rèdit immobiliari. Perquè el turisme de Catalunya s’ha fet gràcies a la suma de molts exemples individuals que han sumat esforç, sacrifici, amabilitat i professionalitat per esdevenir els ingredients insubstituïbles d’una marca pròpia, d’una marca molt diferent de la que hom pot trobar repetida en sèrie a qualsevol de molts altres països.

Enric Serra

Periodista

Patró i exdirector de la Fundació Jordi Comas

Altres articles que et poden interessar