Turisme amb cognom

Ja fa un cert temps un viatge professional a Buenos Aires va coincidir casualment amb la celebració d’un partit entre el Boca Juniors i el River Plate. El “Clásico”, el partit de la màxima rivalitat del futbol argentí. És considerat, per tradició i ambient, un dels esdeveniments més emblemàtics al que un afeccionat, no tan sols al futbol sinó a l’esport en general pot assistir. Vaig tenir la sort d’anar-hi i comprovar la seva singularitat i passió. Al meu cantó hi havia un grup de canadencs. La popularitat del futbol a aquell país és limitada i em va estranyar. Va resultar que formaven part d’un pla de viatges que els portaria a conèixer, en diversos desplaçaments repartits al llarg d’un any, un total de 10 grans cites esportives. De Buenos Aires continuaven viatge a París per anar a Roland Garros.

Si turisme és el nom, s’han anat afegint cognoms al substantiu. Ja ens hem referit al turisme esportiu. Afeccionats d’arreu del món esperen el resultat dels sortejos i calendaris per organitzar desplaçaments a la ciutats dels equips rivals i no tan sols per anar i tornar. Fa una dotzena d’anys el gran cuiner Juan Mari Arzak em deia que coincidint amb un partit Reial Societat – Girona FC a San Sebastián havia comptat fins a nou taules de gironins. Tot gira: la pilota i l’olla. Tot és compatible. No cal preguntar-ho als afeccionats al golf o al ciclisme que s’instal·len una setmana a les nostres comarques gaudint integralment de totes les nostres virtuts, a més de les facilitats esportives.

El turisme gastronòmic és un altre que ha anat progressant de manera imparable. La força de les guies, que són les grans prescriptores de les tendències, la conversió dels millors xefs en personatges mediàtics omnipresents als programes televisius, la ubicació en un punt geogràfic de l’excel·lència de determinat producte gastronòmic, la construcció de nous cellers que son veritables catedrals enològiques, etc. Tot ha donat vida turística a les ciutats però també a petits indrets on hi mantenen la seva activitat alguns dels protagonistes d’aquest “boom”. Al voltant d’un o dos àpats es construeixen breus viatges, estades hoteleres i altres activitats.

La paraula clau és l’especialització. Entesa no només com la identificació dels objectius dels turistes que es mouen a la recerca de l’activitat que els complau sinó també la capacitat de resoldre els seus problemes concrets estimulant la plenitud de les seves estades. Un bon exemple és el turisme de senders i rutes a peu, sempre sota l’ombra de l’experiència del Camino de Santiago. Sigui el Camí de Cavalls de Menorca o l’encara incomplert camí de ronda de la Costa Brava, els professionals turístics de les poblacions de la ruta busquen la manera de connectar els viatgers d’un poble a l’altre transportant el seu equipatge a la següent destinació, promovent la coordinació de les reserves per dormir o menjar, etc.

Podríem esmentar desenes de grans i petites categories. El turisme al voltant dels festivals de música, de l’arqueologia o de determinades tendències històriques que han deixat la seva petja al país. En l’àmbit cultural aquesta realitat és total. La celebració d’una exposició antològica d’un artista exerceix com un imant d’afeccionats que amb mesos d’avançada fan les seves reserves i després dormen, dinen, sopen, volten, compren i fan de tot a la seu de l’esdeveniment. El turisme especialitzat, com dèiem abans, el turisme amb cognom, anirà a més. Permet a l’interessat la fragmentació del seu període de vacances, abraça diferents moments de l’any i és un valor afegit per l’usuari a la recerca de la seva satisfacció.